I.Viatge al cor d'Orient Mitjà: Síria

Se'm fa impossible descriure en unes poques paraules el que Síria i el Líban ofereixen al viatger occidental quan trepitja les seves terres. Podria parlar de les fortes olors que desprenen els seus basars carregats de verdures i fruites enfarinades per la terra del camp; budells, peces de carn escorxades que pengen del sostre i caps de be que dibuixen somriures grotescos; ciutats atapeïdes de cotxes que s'empenyen els uns els altres; brutícia, pols i pol·lució que posen a prova els al·lèrgics i asmàtics. Pols del desert, terra vermella. Ciutats oblidades, runes de pedra arreu escampades. Ciutats que viuen del turisme i atabalen el viatger amb comissions, preus excessius i petites estafes. Però també llogarets que no depenen dels dòlars occidentals amb gents que t'acullen amb un Ahlan Wasahlan a mode de continua benvinguda. Te, cafè turc que els otomans van exportar fins a les províncies de l'imperi, hummus i shawarma. Curiositat, curiositat i molta curiositat dels autòctons que no acaben d'entendre què fa un europeu visitant un país de sorra i runa del que un dia van ser glorioses ciutats de civilitzacions oblidades.

Síria

Istanbul-Konya-Adana-Iskenderun-Alep

Acabat el període d’exàmens a Galatasaray tothom estava de consolat en consolat per aconseguir els visats de turista de països com Síria, Líban o Jordània. Els turcs, que tenen la mirada fixada en Europa i occident, no podien entendre que anàvem a fer als països àrabs. Per a molts d'ells àrab és sinònim de brutícia i retràs i els pocs que s'interessen en la cultura i llengua acostuma a ser perquè se senten cridats a l'aprofundiment de la religió islàmica. Només cal analitzar el llenguatge turc per adonar-se del significat d'aquest mot. Un dia que a la Cantina de la universitat vaig agafar un pastisset amb els dits i me'l vaig menjar, les cuineres es van riure de mi tot dient "Arab gibi" (com un àrab) i van marxar mortes de riure repetint aquesta frase.

Així doncs tota la comunitat Erasmus va començar un èxode cap als països d'Orient Mitjà. Molt més sorpresos es van quedar els turcs quan es van assabentar que preteníem anar amb tren fins a Àlep, ja que no existeix una connexió directa. Tanmateix, la parada que va fer el tren a Konya ens va deixar temps per visitar la més important de les mesquites per als mevlevís o dervixos, que probablement coneixereu per les seves oracions que tot girant, connecten terra i univers a través de la dansa. El viatge va continuar fins a Adana i des d'allà a la frontera de siríaca.

Der Ez Zor-Mari-Dora Europhos

Només arribats a Àlep vam agafar un altre autobús que ens va portar fins a l'est de Síria a una ciutat anomenada Der Ez Zor, o així és com més o menys sonava. Des d'allà vam començar la nostra aventura a la recerca del riu Eufrat i les ciutats mortes de Dora Europhos i Mari, a pocs kilòmetres de la frontera amb Irak. Va ser apassionant agafar una mini caravana, apilonar-se amb la resta de siríacs i fer 15o kilòmetres per 2 dòlars. Des de la furgoneta veiem molta gent que anava d'un poblat a un altre, molts d'ells portant el conegut mocador vermell i blanc cobrint-los el cap. Totes les dones anaven cobertes amb llargues túniques negres o bé fulards que els cobrien els cabells. La terra vermella. Els poblats polsegosos. El cel d'un blau intens i la carretera que es dirigia cap a una terra que em parlava de guerra, dolor i patiment. De cop i volta el xofer atura la furgoneta enmig d'un desert de pedra. Silenci. Sorra. Vent. Travessant aquella planícia desèrtica se suposava que arribaríem a l'antiga Mesopotàmia. Però cap de nosaltres va gosar baixar de la furgoneta enmig del no res i vam restar en silenci dins la furgoneta esperant arribar a la següent ciutat mesopotàmica. Així va ser com vam arribar a Mari, a la segona ciutat oblidada de la qual només quedaven quatre parets de fang del que havia estat el gran palau d'algun rei babiloni. Potser la visita a aquells quatre murs va decebre a la resta del grup, però per a mi va valer la pena només pel fet d'imaginar que aquells "rocs" tenien més de 5000 anys d'antiguitat i que per aquelles terres, temps enllà, havia florit una de les primeres civilitzacions de la humanitat. Alhora, es feia estrany pensar que a poc més de 20 kilòmetres hi havia tropes americanes rondant. De cop i volta em vaig sentir estrany dient que era espanyol. Encara recordo el dia de la manifestació multitudinària del "No a la Guerra" que va bloquejar el centre de Barcelona i que el govern va ignorar sense més. Parlaven del que en aquell moment contemplava a l'horitzó.

Poc després vam aconseguir que una altra furgoneta ens portés a la ciutat mesopotàmica que quedava enmig del desert: Dora Europhos. Construïda a la vora de l'Eufrat va mantenir una gran activitat durant llargs segles fins que amb el temps va quedar oblidada. En el Creixent Fèrtil les primeres civilitzacions es van desenvolupar gràcies a l'abundant aigua que oferien tant l'Eufrat com el Tigris. A més de facilitar l'agricultura i la ramaderia la possibilitat de navegar-hi va impulsar les primeres rutes comercials que van esdevenir més i més complexes amb el pas dels anys. Per descomptat, les terres de Síria van ser testimoni de l'evolució de la humanitat i les seves diferents civilitzacions, la qual cosa ens porta a la nostra següent etapa del viatge quan, segles més tard, aquest primer comerç va evolucionar en grans caravanes de camells i homes del desert que transportaven les teles més precioses d'orient cap a occident.

Palmyra

Palmyra va néixer gràcies a l'oasi que proporcionava aigua a les caravanes que travessaven durant dies els àrids deserts de Síria. Com a enclau vital per a les rutes comercials, ràpidament va néixer una ciutat que vivia dels beneficis que proporcionava tenir el monopoli de l'aigua en el punt intermig dels intercanvis entre orient i occident. Els romans la van convertir en una gran ciutat bastint-la amb temples i edificis dels quals avui en dia no queden més que unes quantes columnes i un munt de runa que els habitants de Palmyra no han pogut aprofitar. Aquestes pedres mil·lenàries actuen com a pol d'atracció de turistes, viatges organitzats de japonesos somrients i conseqüentment, de petits estafadors que xuclen el que poden d'aquests petits dòlars amb bracets i potes. A Palmyra pots trobar el típic menjar beduí que resulta ser un simple arròs amb pollastre, un camell que solia transportar seda abans de jubilar-se o una miserable bossa de cacauets a un preu desorbitat. Aquest turisme aferrissat destrossa el carisma del país però ja se sap que allà on la gent viu del turisme, hom no pot escapar de tripijocs i comissions que es cobren d'amagat. D'altra banda, l'oasi que anys enllà banyava la vora de la ciutat romana, avui en dia queda a més de 40 kilòmetres de les runes i ha estat considerablement reduït. En el lloc on fa temps els camells paraven a recuperar forces ara hi ha petites cases amb palmeres que recorden el perquè del nom de la ciutat. Tot això ho vam saber després d'haver contractat el tour en camell perquè evidentment, una visita a l'oasi ven molt més que un passeig a la vora de quatre palmeres resseques, que va ser el que en realitat ens vam trobar.

Damasc

A pocs dies de distància de Palmyra, les caravanes arribaven a la gran metròpoli de Damasc, una ciutat que ostenta el privilegi de ser un dels pocs nuclis urbans que ha estat des de segles ininterrompudament habitat. Damasc ens parla de romans, d'àrabs, de jueus, cristians i musulmans. El casc antic de Damasc respira història a cada racó. Probablement és una ciutat que ens és coneguda pels episodis biblícs que s'hi esdevenen. Segons s'explica en els Fets dels Apòstols, Sant Pau, un legionari romà que perseguia cristians, prop de les afores de Damasc va quedar encegat per una veu que el cridava i va caure del cavall. "Saule, Saule, per què em persegueixes?", va preguntar aquella veu misteriosa. Sant Pau es va quedar tres dies sense poder veure-hi fins que Ananies va batejar Saule i tot imposant-li les mans, va fer recuperar-li la visió. Testimonis de la fe cristiana estan per tot arreu i em va sobtar veure com, enmig del carrer, en un país de minoria cristiana, hi ha petits altars amb espelmes que cremen i petites estàtues de la Verge o diferents Sants, que són venerats pel gran nombre de cristians que habiten a Damasc. També hi ha un testimoni de la presència jueva a la ciutat però avui en dia, la situació per a aquesta comunitat és molt tensa i els pocs que encara resten, viuen la seva fe amb una gran discreció. La política d'Israel, així mateix, perjudica aquestes petites comunitats que són identificades amb la barbàrie de la guerra. Així mateix, vam trobar molts refugiats palestins que vivien a l'exili, com el dia que vam anar al Hammam de Damasc i vam trobar un grup de joves de la nostra edat que estudiaven a Amman i que havien vingut a passar uns dies de vacances a Damasc. En conclusió, tant el govern de Síria com el del Líban no reconeixen l'estat d'Israel i les fronteres estan tancades. Aquesta paraula és un tabú i només pronunciar-la pot voler dir un posicionament ideològic i polític. Les banderes palestines onejaven pels carrers, com si amb això la realitat de l'altra banda de la frontera quedés obviada.

Per a la comunitat musulmana Damasc també té el seu focus d'atenció i és que és aquí on he vist una de les mesquites més maques de totes les que fins ara he visitat: la mesquita dels Omeies, centre turístic d'aquesta comunitat. Va ser tota una aventura entrar-hi, ja que si no s'és musulmà s'ha de comprar un tiquet d'entrada, cosa que trobo completament estúpida, però almenys l'entrada als no-musulmans no està prohibida, com és el cas de la mesquita de la Roca a Jerusalem. Així que no em vaig estar de fer veure que era un musulmà més, traient-me les botes amb decisió i anant directe al pati interior, sense vacil·lar. Quan a Àlep vaig voler fer el mateix em va ser impossible, ja que vaig quedar delatat per la meva amiga canadenca que anava vestida a l'occidental.

La mesquita dels Omeies va ser construïda sobre el que havia estat una església, que a la vegada havia estat un temple pagà. A l'interior la gent venerava un sarcòfag, que va resultar ser el cap de Sant Joan Baptista, que per als musulmans també és un profeta, cosa que em fa convèncer cada cop més que al capdavall uns i altres creiem en el mateix.

A diferència d'Istanbul, a Damasc la classe occidentalitzada és molt més reduïda i això és fa palès en el dia a dia de la vida de la ciutat. Les noies que no porten vel es poden comptar amb els dits de la mà, fins i tot entre les més joves i els homes vesteixen amb xil·labes i mocadors que els protegeixen el cap. D'altra banda, escassegen pubs i discoteques, si bé abunden cafès i teteries per fumar narguile o xerrar relaxadament amb els amics.

Bosra

Bosra és una ciutat que queda al sud de Damasc, prop de la frontera amb Jordània. L’esplendor el va conèixer durant l'imperi romà quan es va convertir en un punt clau per a les rutes comercials entre les províncies del nord i del sud. Posteriorment es convertiria en una etapa més de les peregrinacions a Medina i La Meca. El tresor més ben conservat de Bosra és el gran teatre romà que posteriorment es va convertir en fortalesa i ciutadella militar. Caminar entre les grades d'aquell teatre mil·lenari feia una forta impressió. Vaig poder comprovar en persona el que havia estudiat en els llibres d'arquitectura grega i romana i és que l'acústica del teatre és excel·lent, per molt allunyat que l'espectador estigui de l'escenari. En acabat, vam recórrer les runes d'una ciutat oblidada que entre les seves pedres ennegrides acollia uns pocs habitants que vivien en una mena de ciutat fantasma. La visita va ser curta ja que aquell vespre havíem de creuar la frontera en direcció a Fenícia, la civilització perduda que va desenvolupar les primeres formes d'alfabet modern.