II.Viatge al cor d'Orient Mitjà: Líban

Són molts els països que consacren els motius de les seves banderes a escuts i armes de temps imperials, a animals ferotges o astres celests. Tanmateix són pocs els qui concedeixen un lloc prominent a quelcom tan senzill i natural com un arbre. Aquest és el cas de la bandera del Líban que exhibeix gloriosa el Cedre, un arbre que ja des de temps antics els fenicis en van saber treure profit. Aquest arbre que necessita una bona pila d'anys per créixer uns pocs centímetres, produeix una de les fustes de més qualitat del món. Els egipcis la compraven per tal de construir els sarcòfags dels emperadors i la fusta de cedre viatjava des de les costes de Fenícia fins a la Vall dels Reis. Avui en dia el Cedre és l'arbre que dóna la benvinguda als forasters que s'acosten a les fronteres de l'antiga Fenícia i malhauradament les autoritats han hagut de crear espais naturals per protegir aquesta espècie que es veu amenaçada per l'agressivitat de la construcció de les poblacions que habiten el Líban.

Hi ha pocs llocs en el món, d'altra banda, on sigui possible anar en taxi de la capital d'un país a la d'un altre. Però com nens capritxosos que s'avorrien quedant-se una nit més a Damasc, els tres alemanys i jo vam decidir creuar la frontera per passar la nit a Beirut. El regateix del taxi va ser tortuós i ens va portar trenta minuts de rellotge. Al final vam aconseguir un preu que ens va convèncer per agafar el taxi, ja que dividit entre els quatre sortia a 6 euros per persona. Així va ser com en plena nit vam abandonar la polsegosa ciutat de Damasc i ens vam dirigir cap a la serralada que separa Síria i Líban. És precisament aquesta cadena muntanyosa la que acumula tota la humitat del Mediterrani en el vessant libanès i permet l'existència d'uns paisatges espectaculars.

El primer que em va cridar l'atenció del Líban va ser la constant convivència entre cristians i musulmans i com les dues religions contínuament actuen l'una al costat de l'altra. Si a Istanbul la comunitat cristiana ja es fa evident quan de fet només representa un 2% de la població total de Turquia, al Líban la comunitat cristiana s'eleva a un 40% de la població. En altres temps els libanesos s'enorgullien del 50:50, tant nomnre de musulmans com de cristians, però l'èxode libanès i la baixa natalitat de la comunitat cristiana ha desequilibrat la balança. Com a Damasc, però en més nombre, eren nombrosos els petits altars enmig del carrer on hi cremaven espelmes. Restaurants on servien porc. Esglésies al costat de mesquites, una al costat de l'altra.

Beirut em va semblar una ciutat immensa, plena de cotxes i en constant reedificació. Alguns libanesos es lamentaven del que la municipalitat havia fet amb la ciutat. "Ja no és el que era" o bé "Han construit una ciutat que no té res a veure amb el que era", ens comentaven. El fet és que efectivament, eren molts els hotels luxosos que estaven en procés de construcció al costat de la lína de mar o edificis que es convertirien en oficines o en apartaments de la gent més rica del país. Perquè a Beirut es veu que hi ha pela. I la pela porta luxe en el sentit sencer de la paraula: cotxes, joies, restaurants cars, hotels de 5 estrelles i més...Tot preparat perquè la gent rica dels països del golf passin unes vacances agradables a la vora del mar.

El Líban és bonic gràcies al mar. Beirut no seria res sense el mar, sense el seu passeig marítim on el sol es pon a l'horitzó. La platja, però, feta un fàstig, deixada. Però allà va tothom a mullar-se els peus, a xerrar, a passejar. De cop te n'adones que al costat de la gent més rica del planeta, n'hi ha que viuen amuntegats en camps de refugiats que avui en dia s'han convertit en un barri més de la ciutat i han passat a formar part del mapa municipal. Nombrosos palestins viuen en aquesta ciutat de luxe i contrast que es caracteritza també per ser una de les més militaritzades que mai hagi vist en la meva vida. Els militars són a cada cantonada per controlar que no hi hagi res que se'ls escapi del control de les seves mans. En una ocasió em vaig perdre per un carreró i un militar que parlava francès (segona llengua oficial del país) em va ajudar a trobar el camí. El millor és que cada militar que m'anava trobant ja sabia que jo era estranger i que buscava l'hotel. Tots connectats amb els walkie-talkie. Per la carretera, en els viatges per dintre el país, els controls eren constants i l'exèrcit aturava els cotxes per examinar qui s'anava movent d'una banda a una altra.

Vaig tenir l'ocasió també de visitar la vall de Beekaa, allà on les banderes de hezbollah onejaven al costat de les del cedre. Però en aquesta mateixa vall hi havia un impressionant temple romà, d'una grandesa que no havia vist mai. Em va sorprendre com, a tants kilòmetres de l'antiga capital de Roma, aquella gent havia pogut construir un centre religiós de culte pagà tan gran com aquell. Encara avui es conserven els sostres de tones i tones de mosaics i relleus treballats sobre la pedra i capitells corintis que decoren columnes mil·lenàries. Impressionant.

Però sens dubte, i amb això acabaré aquesta petita crònica del viatge al Líban, el toc de gràcia del viatge va ser la visita a ciutat que va veure néixer l'alfabet: Byblos. Aquesta petita ciutat costanera em va deixar esbalaït. Com qualsevol altre poble del mediterrani amb barques de pescador fetes de fusta i xarxes eparcides per terra, aquesta ciutat conserva encara les runes del que va ser en el seu dia la ciutat estat de Byblos, una petita potència marítima que va desenvolupar la primera forma d'alfabet com a necessitat de facilitar els intercanvis comercials. Els grecs els hi van copiar la idea i des de llavors el seu alfabet ha anat evolucionant fins al nostre.

Mar i muntanya; natura, cotxes i pol·lució; cristians i musulmans; militars i terrorisme; refugiats i turistes adinerats. Que les paradoxes d'aquest país no us tirin endrere. Sens dubte val la pena que visiteu aquesta terra de contrastos i contradiccions. El Líban us espera. Ahlan Wasahlan!