Islam, submissió

La societat islàmica practicant viu la seva fe d'amagat. A la Universitat de Galatasaray, anar els divendres a la mesquita i defensar els preceptes de la llei islàmica està mal vist i es considera com quelcom retrògrad i passat de moda. La universitat va ser fundada per una elit laica i l'educació té sempre la mirada posada en occident, sobretot en el sistema francès. Des que vaig arribar m'he estat interessant per l'islam, preguntant a la gent sobre les seves creences i els seus ritus. Però sovint, quan comentava que havia anat a una mesquita o fins i tot quan deia una expressió religiosa en turc, alguna gent reia i s'estranyaven que em pogués interessar la religió islàmica.

Un dia en el tramvia que duu cap a la universitat em vaig fixar en una noia que duia vel. Anava acompanyada d'un noi i, agafats de la mà, anaven parlant en veu baixa. Vaig pensar que encara no havia conegut cap noia que portés vel i, sense res més a fer, em vaig dedicar a observar aquella parella. Dies després, vaig trobar-me de casualitat aquell noi per la universitat, però no va ser fins divendres passat que ens vam conèixer, precisament perquè estava estudiant espanyol a la biblioteca i li demanava ajuda a l'altra noia catalana que fa l'Erasmus amb mi a Galatasaray. Els dos ens vam avenir força bé i vam quedar que dissabte pel matí aniriem a Eyüp, un barri islàmic de la ciutat on hi ha el mausoleu d'un personatge molt important per a l'islam.

El primer indici de que estant amb aquest noi alguna cosa canviava va ser quan, parlant per telèfon, vam acordar trobar-nos a un punt de la ciutat. Com que haviem quedat de bon matí va insistir en el fet que no m'adormís, i jo per tranquilitzar-lo li vaig dir Söz veriyorum, és a dir, et dono la meva paraula. "Això és molt important per a un musulmà", em va dir. Jo, convençut que a aquella hora ens trobariem, vaig repetir l'expressió.

El dissabte va començar amb un tímid sol que va il·luminar la cara de tots els istanbul·liotes. Feia dies que no parava de ploure i aquella llum de bon matí amb el fred intens que despertava tots els sentits, no feia més que aportar-me un gran benestar. De cop, em va agafar el braç i el va enllaçar amb el seu i plegats vam seguir caminant en direcció al mausoleu. No se'm deixava de fer estrany caminar d'aquella manera, especialment amb algú que havia conegut el dia anterior. Tanmateix, no era difícil reconèixer que en aquell barri on poques noies anaven amb el cap descobert, era la cosa més normal del món.

"M'agradaria conèixer l'Islam", li vaig dir a en Mehmet. I aquesta pregunta va esvair les pors que el frenaven a la universitat per parlar dels temes religiosos. Automàticament i amb una gran devoció, poc a poc em va anar explicant perquè l'islam era el camí correcte que l'home havia d'escollir per salvar-se. Vam entrar a la mesquita i asseguts en les molsoses catifes que desprenien una lleugera escalfor, vam començar a llegir l'Alcorà. Quan vaig demanar-li per la seva part preferida del Llibre va riure i em va fer escoltar unes pregàries que tenia en el mòvil. "Això que t'ensenyo no li diguis a ningú", em va xiuxiuejar amb un lleuger somriure, com aquell nen que comet una imprudència, però el desig és superior al risc. La música era en àrab i em va transportar a terres arenoses, llunyanes. Un rampell de por, de desconfiança em va venir fugaçment, i em va recordar a la música que havia escoltat en algun reportatge de fonamentalisme islàmic. Una associació sense sentit podreu pensar, però que segur que a més d'un li hagués passat el mateix, com una por al que ens han explicat i no coneixem, una por a allò més extremista i radical.

La conversa de la mesquita es va allargar tot el dia i els escenaris van anar canviant: al costat d'una font, en una plaça, entre les tombes del cementiri...A la plaça va ser bonic. Hi havia molts coloms que volaven bojos amunt i avall, esverats per uns pocs troços de pà que algú llençava a l'aire. Nosaltres vam decidir que compariem un Simit, un tros de pà amb cereals i fariem com els coloms que voletejaven. Quan en Mehmet em va veure menjant amb la mà esquerra va riure i em va dir que la Sunnet (tradició) deia que calia sempre menjar amb la mà dreta, ja que l'esquerra s'havia de reservar per a la neteja personal. "No els hi diguis als de Galatasaray, però. Et prendrien per un islamista", em va dir en Mehmet amb un lleuger somriure de nerviosisme. Jo em vaig mirar el Simit i la mà esquerra. "Tant me fa", vaig pensar. I arronsant les espatlles vaig canviar de mà. "La Sunnet és la tradició que ens diu el que va fer el profeta en vida", em va aclarir. "Tu saps que la Sunnet ens recomana orinar asseguts i no pas de peu? Anys després, la medicina ha descobert que fer-ho de peu pot causar problemes de pròstata. I com ho sabia el Profeta? Com ho sabia? Miracle! Miracle!", va afirmar amb petits crits de joia.

En el cementiri vam conèixer un home que anava a fer pregària a un amic difunt. Un europeu per aquells indrets li va cridar l'atenció, i poc us imaginau l'alegria que va tenir aquell senyor quan en Mehmet li va dir que jo li havia demanat que m'expliqués sobre l'Islam. "Quin bon treball que fas, quin bon treball que fas!", va exclamar aquell senyor tot donant-li copets a la galta. Em va voler regalar una col·lecció de dotze llibres en turc que parlaven de diferents temes de l'Islam. Feina em va costar fer-li entendre que mai seria capaç d'entendre el que hi havia escrit, però cada cop que li deia es convencia que em serviria per practicar. L'extraordinari pes d'aquells dotze llibres em va acabar per convèncer que era absolutament necessari fer-li entendre que no me'ls podia emportar. Em va acomiadar acariciant-me el cap i no va poder estar-se de donar-me un llibre de la col·lecció, encara que només fos un...

La conversa més interessant la vaig tenir amb en Mehmet al costat de la tomba d'algun musulmà que a hores d'ara ja sabria quin era el camí de la salvació. Sempre he pensat que els qui han passat per aquesta vida ens deuen veure com petits éssers que no deixem de capficar-nos en minúcies, com si perdessim el temps en batalles que no duen enlloc.

-Només existeix la salvació per aquells que creuen en el Profeta -em va dir en Mehmet.

-Però i les bones persones? També hi ha bones persones cristianes que se salvaran -vaig respondre.

-Ser bona persona és important, però encara ho és més reconèixer el darrer profeta. Els cristians creuen que els musulmans no anirem al paradís, però no tenen arguments. Jo sí els tinc, perquè nosaltres reconeixem els profetes del judaisme i també a Jesús. La fe cristiana és incompleta.

-Però jo no puc creure que gent tan bona no es pugui salvar només perquè no reconèixen a Mahoma...I què me'n dius de tota la gent que mai ha tingut l'oportunitat de sentir a parlar-ne? A Espanya hi ha molta gent que mai ningú els en va parlar. Ells també es perdran? No pot ser que Déu sigui tan injust...

En Mehmet va arronsar les espatlles.

-A Istanbul hi ha molta gent que n'ha sentit a parlar i tot i així escullen el camí incorrecte. Per a ells és encara molt pitjor.

Després d'aquesta conversa vaig restar molt pensatiu. El meu nou amic pensava que un cop s'acabés aquesta vida mai més ens troabariem, perquè un cristià no tenia lloc en el paradís. Però jo no podia deixar de pensar en tanta gent bona que he conegut. No pot ser que no poguem estar en el mateix paradís. De cop, vaig veure en Mehmet com algú irracional, obstinat, cec, i el vaig veure de cop amb uns nous quan em va fer la darrera declaració. "Jo no tinc por de res. Pot passar-me qualsevol cosa. Jo sé del cert que vaig pel bon camí". No sabeu la força que li donaven aquelles paraules...

Quan ens vam acomiadar i tornant cap a casa vaig fer un treball de reflexió personal. Hi havia alguna cosa que impedia el diàleg entre els dos, com un punt en el que no ens posavem d'acord. I sempre que això passa és perquè algú no cedeix per alguna banda. En quin punt no cedia jo?

Hi ha moltes coses del cristianisme que les trobo qüestionables però hi ha un punt, que fins i tot està arrelat en la cultura occidental laica, en el que no podia cedir. Per als occidentals Déu és amor, i això us ho dirà algú que fins i tot no hi cregui, sota la forma que cal ser bona persona. Per què cal ser bona persona? No en totes les cultures i religions és així. No sempre ser bona persona és el més important. Aquesta equació Déu=Amor no és vàlida per a tothom. Per a en Mehmet Déu és justícia, és una regla de vida. L'Alcorà és un conjunt de lleis, un cànon de vida. La paraula Islam prové de submissió. Déu no és un amic. Déu no és un col·lega. Déu és submissió. Tot no és correcte. Tot no és relatiu. Per als cristians, amb l'excusa de que tot és amor, ens donem el luxe de fer el que a nosaltres ens sembla que és amor i tot ho relativitzem. La fidelitat, la família, el sacrifici, l'assiduitat a l'oració. Tot és relatiu sota l'excusa de l'amor. Potser sóc jo el fonamentalista pensant que el meu Déu és el veritable perquè és amor, i no sóc capaç de canviar d'idea. Qui m'assegura que la idea del meu Déu és la correcta? Veient la fe d'en Mehmet, que en serà de tots aquells que no creiem? Després de tot un dia parlant de Déu i de fe vaig acabar fet un mar de dubtes. Em pregunto el que pensen els qui, en el seu descans etern, escoltaven silenciosament la nostra conversa.