Aşura

Quan parlem de la comunitat musulmana, sovint agrupem tots els creients en un mateix sac, sense parar atenció a les divergències internes de l'islam. A Turquia existeixen diferents tipus de musulmans. El grup majoritari el protagonitzen els sunnites, aquells que segueixen la sunna, és a dir, la tradició, transmesa de forma oral. En segon lloc hi ha els alevís que representen un 20% de la població i que actualment lluiten contra les polítiques d'assimilació sunnites que l'estat duu a terme. En tercer lloc i més minoritària, trobem la comunitat chiita, que d'altra banda, és majoritària en el país veí: Iran. Ahir, els chiites d'Istanbul commemoraven la mort de Hussein, en un acte religiós anomenat Aşura.

Els dos grups majoritaris de l'islam, sunnites i xiites, es van dividir bàsicament per motius de successió política després de la mort de Mahoma. Mentre un clan va reconèixer Alí com el legítim successor del califat, un altre va reconèixer un àrab membre de la tribu de Quraish, de la qual provenia Mahoma. Els seguidors d'Alí els coneixem com chiites; els qui no el van reconèixer com a successor s'anomenen sunnites.

Alí va ser assessinat per les lluites de poder i els seus seguidors van posar tota esperança en Hussein, nét de Mahoma. Hussein va morir a la batalla de Karbala, Irak, l'any 680. Els chiites recorden el genocidi de Hussein i la seva família el dia de l'Aşura amb processions de dol, commemoracions i pregària. Algunes comunitats recorden el martiri de Hussein amb instruments de tortura, flagel·lant-se el cos fins a acabar plens de sang. A Turquia, tanmateix, aquest tipus de processió no es practica i simplement es donen cops al pit mentre repeteixen unes frases a l'uníson.

Per als musulmans sunnites el dia de l'Aşura, en canvi, és un dia de dejuni. Enlloc de commemorar el martiri de Hussein, recorden el moment en que el poble d'Israel va ser salvat de l'opressió egípcia, en el moment en que Moisès va obrir les aigües del Mar Roig. El Profeta solia dejunar i és per això que els sunnites, seguidors de la tradició, compleixen amb aquest precepte.

La celebració a la que jo vaig anar estava en un barri perifèric de la ciutat. Una amiga libanesa sunnita interessada en la celebració de l'Aşura em va informar del lloc exacte i vam anar-hi plegats. En un descampat ple de fang hi havia una tarima i allà feien la representació teatral dels esdeveniments històrics. El descampat estava dividit amb tanques que separava homes i dones. Així doncs, ens vam haver de separar i com sempre, vaig trobar algú que em va ajudar en tot el que vaig necessitar, aquest cop un noi azerbaijanès que s'encarregava de l'organització. De tant en tant m'anava aclarint el que els actors anaven dient i no em va deixar fins que va saber que estava ben encaminat de nou cap a casa.

Em va impactar com els actors anaven vestits: els homes amb sabres, turbants i capes de colors, i les dones totes tapades de negre. Només els hi veia les mans i de lluny semblaven llençols de dol negre que es movien pel vent. Com que no se'ls hi veia més que les mans havien de fer grans gestos i moviments circulars amb els braços per interpretar les emocions. Deuria ser un grup de vint dones que constantment es posaven les mans al cap, i totes juntes em van semblar com fantasmes que es moguessin grotescament.

Entre el públic eren molts els qui ploraven i sentien de cor tot allò que els actors anaven narrant. Just davant meu un home no podia estar-se de peu de l'emoció i va haver d'acuclillar-se. Mentre mirava al meu voltant no deixava de veure gent que sentia de tot cor allò que estaven relatant. Si haguessin parlat en català i el públic no estigués dividit entre homes i dones hagués pensat que era una representació de la passió, com aquelles que de petit anava a veure a Esparreguera.