Les dues cares d'una moneda

Ara farà un mes em preparava amb emoció pel meu primer viatge per Anatòlia. Si algun cop viatgeu per Turquia no us tireu enrere i proveu l'experiència d'agafar un tren. Aquest és un transport molt econòmic i pots cobrir grans distàncies per un preu molt reduït. Per 800 kilòmetres vaig pagar 12 lliures turques, és a dir, 6 euros. Però no imagineu grans comoditats perquè si aconseguiu defensar el número que heu reservat d'algun savi que intentarà treure-us el lloc, ja us podeu donar per satisfets. Així mateix, el que ho té de barat ho té de lent i el viatge fins a Kayseri va durar 20 hores. Tanmateix, el temps passa d'una manera agradable. El paisatge que poc a poc es va projectant rere la finestra és meravellós. Estepes, muntanyes, pluja, neu. Petits pobles oblidats, industries fumejants, grans metròpolis...I tot acompanyat de la curiositat insaciable d'aquells turcs amb menys possibilitats, que no els queda més remei que agafar el mitjà de transport més econòmic.

En el meu compartiment vaig conèixer gent de tot tipus. Tot just arribar unes dones anatolianes ben grosses, amb vel, que no paraven de menjar pipes, cridar i tirar-se pets. Viatjant sense número van intentar ocupar el meu i fer-me creure que m'equivocava de compartiment. També vaig conèixer dues famílies. Els homes eren tots molt amables i no paraven de preguntar-me coses, els nens escoltaven el meu turc que contínuament els feia riure, i les dones, ambdues amb vel, amb prou feines em van mirar, ocupades amb els més petits. També vaig conèixer personatges estranys que ben bé no acabes de situar-los, però que t'entretenen amb els relats de les seves vides, que són tan diferents a les que has conegut fins llavors.

La festa del sacrifici em va impactar d'una manera especial. Cada any, la comunitat musulmana recorda el sacrifici que va fer Abraham, tot oferint a Déu un xai o un bou, depenent de la posició social de la família. Vaig voler veure amb els meus propis ulls com transcorria la cerimònia. El meu amic Fatih ens va portar a la zona on normalment es feia el mercat cada setmana: s'havia convertit en un escorxador. Els bens en una cantonada esperaven a ser venuts. Un regateig acalorat sentenciava la vida d'un xai desafortunat, que tremolava de por perquè sabia el que li esperava. En Fatih es lamentava que els animals estiguessin sense els ulls tapats i tan a prop de l'escorxador. L'olor de be és profunda i empudega tots els sentits. Els animals espantats, veuen els altres xais escorxats i oloren la sang dels seus companys. "La tradició diu que l'animal no ha de patir, però aquests homes han oblidat el sentit del sacrifici. Jo no vull seguir veient aquest espectacle dantesc", em va dir en Fatih.

Em va espantar com en deu minuts, un animalet que es movia podia convertir-se en un sac de carn. El sacrifici és ràpid i una sèrie d'homes estan esperant per escorxar els animals. El cap del be mirant a la meca, una frase de la que entenc la paraula Allah i el cap de l'animal se separa del cos, mentre les cames encara esbateguen en un intent de fugida ofegat. Cap crit. Cap so. Sembla com si l'animal acceptés resignat el seu destí i s'oferís sense queixar-se a la voluntat de Déu. Després enganxen una mànega d'aire a una cama i amb una manxa inflen el cos del xai per separar-ne la pell de la carn. Un cop la feina s'ha enllestit es reparteix la carn entre els més pobres, que reben una part substancial, i la família que ha comprat el xai, que comparteix la carn del sacrifici. 10 euros per matar-lo i 25 per preparar la carn. Per un bou, el preu es duplica.

Per primer cop en molt de temps em vaig sentir lluny de casa. En cap moment vaig deixar de sentir-me acollit per aquella gent que constantment et brindava la seva amistat, però mai deixava de ser algú diferent en una atmosfera que m'era desconeguda i estranya. Vaig trobar incòmode la tradició de les visites de cortesia. Aquestes són tan importants que a la llar hi ha una habitació exclusivament dedicada a aquest esdeveniment social. Aquesta tradició es pot trobar encara avui dia a Espanya. Tanmateix, les acurades formes de comportament que cal guardar, el to diplomàtic de la conversa, on tot és maco i res és lleig, i la falta de naturalitat em van produir un sentiment contradictori, més quan tot allò que faltés a aquesta formalitat era ayip (immoral), paraula que vaig aprendre a base d'escoltar-la successives vegades.

Kayseri és coneguda per ser una ciutat conservadora i la gent ho feia notar. Molts seguien estrictament la sunnet (tradicció), que fa referència a tot allò que va fer el Profeta en vida. Recomanacions com ara beure aigua al final dels àpats i no mentre s'està menjant, o beure assegut i no dempeus. Però el més còmic va ser trobar el mateix branquilló que el Profeta utilitzava per rentar-se les dents, empaquetat i recomanat per la salut dental.

La convicció que els no musulmans estan condemnats a les flames de l'infern es feia present cada dia quan després de presentar-me i dir el meu nom i país em preguntaven per la religió. Müslüman olur insallah (tan de bo sigui musulmà), una frase que ens perseguia dia i nit, més quan el meu company de pis amb el que vaig fer aquest viatge es diu Christian. Un dia, en un poblet perdut a les afores de Kayseri, vam trobar un home que de nou, ens va intentar fer entendre que la seva era la religió de la salvació, i que si no ens convertíem ens cremaríem a l'infern. El meu turc elemental no em va permetre entendre el que aquell home intentava dir-me. De cop i volta, va treure un encenedor i el va encendre davant del meu, en un intent desesperat per fer-se entendre. En la seva mirada no es veia maldat ni burla, ans al contrari. Un sentiment de bondat i angoixa pel que ens podria passar.

A tres mil kilòmetres de distància una nova terra, una nova cultura, una nova religió i una nova festa: Nadal. Només arribar a Barcelona em van enlluernar les llums de Nadal, els nens cantant nadales, el so continu de les campanes, els cotxes aturant-se als passos de zebra! Em vaig sentir molt desorientat per la quantitat de vegades que vaig sentir la paraula moro, un mot despectiu de la península ibèrica que denota la tradició d'una història on algú que no era cristià, apostòlic i catòlic era expulsat de les fronteres del país o cremat a les flames de la Inquisició. Em va sorprendre com algú, en el dinar de Nadal, va exclamar: "Déu vulgui no et facis musulmà". Vaig recordar de cop tots els homes de bé que m'havia trobat per Turquia i de nou, vaig veure en la cara d'aquesta persona un sentiment de bondat i convenciment absolut. Vaig marxar pensatiu. És que només existeix un camí possible per a la salvació?