Dimarts passat, després d'haver buscat una adreça a internet, vaig anar a una reunió d'un grup de trekking que fa sortides cada cap de setmana. Vaig assistir a la reunió de presentació, que evidentment només va ser en turc. En tota una hora només vaig entendre 3 paraules i em vaig sentir bastant frustrat. Dos mesos estudiant turc per entendre 3 paraules...La cosa és que quan la reunió es va acabar em van resumir el més important: aquest diumenge hi havia una sortida al Mar Negre. Així doncs, no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig apuntar al grup. Així doncs, ahir a les 7 del matí un autocar petit ens esperava a Taksim. Quan vaig entrar hi havia 4 persones dormint i em vaig disposar a fer el mateix. Quan em vaig despertar ja feia estona que haviem deixat Istanbul enrere.
Nereye gidiyoruz?
"A on anem?", va ser la pregunta que va arrancar els primers riures dels meus companys de trekking. Era el més jove de tots i a més estranger i debutant en l'idioma turc. El resultat d'aquesta barreja és òbvia: em vaig convertir en la mascota de l'exursió i tothom m'anava ensenyant vocabulari de muntanya com si fos un nen petit. Divertit i molt útil per aprendre una llengua! Doncs bé, on m'havia ficat?
La regió del Mar Negre és una zona molt poc explorada pel turisme, ja que el mal temps acurta la temporada d'estiueig, i normalment, el turista que arriba a Turquia prefereix dirigir-se cap al Mar Egeu on el bon temps sempre acompanya. Quan els turcs parlen de Karadeniz no només es refereixen a la zona costanera del mar, sino que la regió comprèn una àrea molt més extensa que engloba també l'interior. Com bé deia, les plujes fan que sigui una zona molt verda, amb molts rierols, i amb una tradició i folklore molt particulars. Em va recordar força al nord d'Espanya, com ara Galicia, on la gent té un caràcter entranyable que els defineix.
Aquest aïllament del turisme fa que la regió del Mar Negre conservi els trets més típics de la "Turquia profunda". Mentre caminàvem vam passar per petits poblets, amb la seva mesquita, amb els homes bevent tè al bar del poble, els quatre nens jugant a pilota i les dones amb vels de colors, faldilles, xancletes i mitjons, escombrant els porxos de llurs cases. La diferència entre la gran i cosmopolita Istanbul i els pobles del voltant és abismal. Resultava curiós veure com les noies modernes d'Istanbul, treien fotos de les dones que pelaven pèsols a les portes de les cases, com si aquella estampa els hi fos estranya i desconeguda.
És com si visqués en una illa, com si tota la modernitat que m'envolta a Istanbul fos un teatre, ja que només treure el nas de la gran metròpoli tot canvia i pren l'exotisme oriental que la ciutat ha perdut. Tanmateix, tampoc cal venir a Turquia per percebre les diferències entre poble i ciutat, ja que el nostre país és un exemple de primer ordre on aquesta dicotomia es fa més que evident. La caminada va ser molt agradable i el que més em va agradar és que era l'únic estranger del grup. Per primer cop vaig deixar de ser turista.
Nereye gidiyoruz?
"A on anem?", va ser la pregunta que va arrancar els primers riures dels meus companys de trekking. Era el més jove de tots i a més estranger i debutant en l'idioma turc. El resultat d'aquesta barreja és òbvia: em vaig convertir en la mascota de l'exursió i tothom m'anava ensenyant vocabulari de muntanya com si fos un nen petit. Divertit i molt útil per aprendre una llengua! Doncs bé, on m'havia ficat?
La regió del Mar Negre és una zona molt poc explorada pel turisme, ja que el mal temps acurta la temporada d'estiueig, i normalment, el turista que arriba a Turquia prefereix dirigir-se cap al Mar Egeu on el bon temps sempre acompanya. Quan els turcs parlen de Karadeniz no només es refereixen a la zona costanera del mar, sino que la regió comprèn una àrea molt més extensa que engloba també l'interior. Com bé deia, les plujes fan que sigui una zona molt verda, amb molts rierols, i amb una tradició i folklore molt particulars. Em va recordar força al nord d'Espanya, com ara Galicia, on la gent té un caràcter entranyable que els defineix.
Aquest aïllament del turisme fa que la regió del Mar Negre conservi els trets més típics de la "Turquia profunda". Mentre caminàvem vam passar per petits poblets, amb la seva mesquita, amb els homes bevent tè al bar del poble, els quatre nens jugant a pilota i les dones amb vels de colors, faldilles, xancletes i mitjons, escombrant els porxos de llurs cases. La diferència entre la gran i cosmopolita Istanbul i els pobles del voltant és abismal. Resultava curiós veure com les noies modernes d'Istanbul, treien fotos de les dones que pelaven pèsols a les portes de les cases, com si aquella estampa els hi fos estranya i desconeguda.
És com si visqués en una illa, com si tota la modernitat que m'envolta a Istanbul fos un teatre, ja que només treure el nas de la gran metròpoli tot canvia i pren l'exotisme oriental que la ciutat ha perdut. Tanmateix, tampoc cal venir a Turquia per percebre les diferències entre poble i ciutat, ja que el nostre país és un exemple de primer ordre on aquesta dicotomia es fa més que evident. La caminada va ser molt agradable i el que més em va agradar és que era l'únic estranger del grup. Per primer cop vaig deixar de ser turista.
1 comentario:
Ei Toni!
Que bé que et fiquis en un grup de muntanya. No es coneix un lloc si no es coneixen els pobles petits i el paisatge.
Veig que la tardor et dona imatges tan macas com las que veig jo aquí quan pasetjo pels grans parcs o m'escapo amb el grup de consercació natural, per sort tu sí tens camera i pots retenir-ho gráficament, jo m'he de comformar amb el record.
Aprofita el tems!
QUIQUE
Publicar un comentario