Aquest és el títol que duu la portada de la publicació mensual de El Amaneser, redactat en ladino o judeo-espanyol, que s'adjunta com a suplement de Shalom, el diari de la comunitat jueva de Turquia. Aquest suplement és un miracle lingüístic de primer ordre que testimonia l'apassionant odissea dels jueus espanyols que van ser expulsats de Sepharad en el mateix any en que Critòfol Colom descobria el continent americà.
Efectivament, el 1492 els Reis Catòlics van tenir la desafortunada idea d'expulsar la comunitat jueva dels dominis de la corona de Castella i Aragó. Això va tenir nefastes conseqüències per l'economia dels dos regnes, que van perdre una part important de la seva activitat econòmica. En aquell mateix any, d'altra banda, l'últim bastió cristià del desmembrat imperi bizantí va ser finalment conquerit per l'imperi otomà, que va dur a terme un dels setges més llargs de la història i va aconseguir entrar a la impenetrable Constantinoble.
El sultà Mehmet II no s'ho va pensar dues vegades quan va saber que els Reis Catòlics expulsaven del seu territori la comunitat més atractiva per activar l'economia d'una ciutat en ruïnes. Ràpidament, centenars de vaixells van salpar en direcció a les costes de la península ibèrica per traslladar tot aquell potencial econòmic. I va ser així com centenars de jueus van deixar per sempre la que havia estat la seva casa, sense possibilitat de tornar enrere. Tots ells van creuar el Rubicón en el moment en que pujaven a aquelles naus otomanes. El que havia estat casa seva esdevenia un territori hostil, simplement perquè aquella gent es negava a renunciar a la seva fe. La llibertat de ser ells mateixos els empenyia cap a la nova Istanbul. 516 anys més tard, algú altre salparia amb els mateixos desitjos de llibertat.
Així és com, a dia d'avui, he conegut la Karen Sarhon i en David, descendents directes dels protagonistes d'aquest relat. La Karen és la cap del centre de cultura sefardí d'Istanbul. Té uns 50 anys i des de fa 4 dirigeix el centre. Contínuament rep trucades de periodistes espanyols que li pregunten quines diferències té el ladino i el castellà actual, i no esborra mai el somriure quan arriba algú encuriosit per la cultura sefardí. De fet, avui al centre érem 3 curiosos: una jueva mig argentina mig catalana que dirigia un centre d'estudis jueus, un corresponsal alemany que feia un reportatge sobre la cultura sefardí a Istanbul i servidor, que em meravellava a cada paraula que sentia d'aquesta llengua oblidada.
La Karen va aprendre el ladino a casa, encara que no considera que sigui la seva llengua materna. De fet, els seus pares només parlaven ladino i francès, la llengua de la cultura i el prestigi 50 anys enrere a Turquia. El turc el van aprendre de grans i la Karen, quan m'ha sentit parlar en turc, ha comentat amb un deix de tendresa que el meu accent li recordava al del seu pare, que va morir sense parlar del tot correctament aquest idioma tan rebuscat. Ella, tanmateix, va estudiar en francès primer, i més tard en anglès i en turc. A la seva filla li parla en turc i de tant en tant li canta alguna cançó en judeo-espanyol.
"Els últims jueus que tenen com a llengua materna el ladino van néixer el 1945", afirma. Posteriorment el judeo-espanyol deixarà de ser llengua materna i actualment es pot considerar que pràcticament és una llengua morta ja que els joves ja no la saben parlar. En David, estudiant de medicina, és fill d'un hispano-jueu, però ja no coneix la llengua ja que mai l'ha parlat. El ladino va ser durant mols anys un símbol definitori de l'identitat jueva. Si parlaves castellà és que eres jueu. Aquest motiu identitari és la raó per la qual la llengua s'ha conservat fins avui en dia.
Els primers jueus que van arribar a Istanbul es van agrupar segons llocs de procedència. Així, els toledans es van instal·lar en una part de la ciutat, els aragonesos en una altra, i així successivament. Tot i això, amb els anys les diferències es van anar difuminant i la comunitat jueva d'Istanbul es va definir com una sola. D'aquí que el ladino barregi constantment paraules catalanes, castellanes i portugueses. Però el tret que salta a primer cop d'oïda és que el ladino ha preservat el castellà del segle XV. Això es fa evident en la multitud de mots que el parlant de l'actual espanyol coneix gràcies a la literatura medieval (mendar=leer, mansevo=joven, antiojos=gafas). La pronunciació, d'altra banda, guarda similituds amb l'actual català i portuguès. Conserven la jota catalana en paraules com "hijos", i els sons [dj] com en el català "platja" i [S] com "xocolata", ambdós fonemes actualment extingits en la llengua castellana. Finalment, els sons castellans tan definidors de l'accent espanyol, la famosa "zeta" i la "jota" gutural no existeixen en el judeo-espanyol.
Participaré amb molta il·lusió de les activitats que el centre organitza. No puc deixar de meravellar-me per les sorpreses que ens guarda la història. Sens dubte, aquest viatge a Sepharad ha estat el descobriment d'un tresor amagat, com si d'un viatge en el temps es tractés. Demà comença el Yom Kipur, dia de dejuni i reflexió en la religió jueva. Resulta fascinant pensar que encara avui, en algún racó d'Istanbul, hi haurà algun jueu fent la seva pregària en judeo-espanyol. El veritable testimoni del pas del Rubicón.
