El poble kurd celebra l'inici de la primavera amb el que s'anomena Nevruz Bayrami, o el que és el mateix, festa d'any nou. Aquesta festa d'orígens pre-islàmics formava part de la tradició comuna d'Anatòlia, però en els darrers temps el poble kurd ha convertit aquesta festa en una jornada de reivindicació cultural i política. El lloc on hi havia la gran festa era un descampat ple de pols que queda just al costat de les antigues muralles de Constantinoble. Hi havia un gran escenari des d'on contínuament, una dona anava cridant i des d'on posaven cançons tradicionals amb les que la gent es divertia i ballava.
El recinte estava aboslutament controlat per centenars d'efectius policials anti-disturbis. Com si es tractés d'un aeroport, totes les persones eren inspeccionades per evitar que algú hi entrés amb una arma. L'espectacle era del tot colorit. Els colors del Kurdistan eren per tot arreu i les dones anaven vestides amb els vestits tradicionals que es caracteritzen per ser de molts colors. Els vels deixaven lloc als foulards que recobrien el cap de les dones, moltes de les quals anaven fins i tot carregant a coll els seus fills. Entre mig de tota la gentada hi havia l'home que et venia simits, una mena de pà de sèmola en forma d'aro. Alguns joves es tapaven la cara i el cap i només se'ls hi veien els ulls. Mentre caminaven feien volar banderes amb la imatge d'Abdullah Ocalan, líder dirigent del PKK que roman a la presó amb cadena perpètua. En principi havia de ser executat, però el Tribunal Europeu dels Drets Humans va forçar el govern turc a commutar la pena de mort, condició sine qua non per a una possible entrada de Turquía a l'Unió Europea.
No vam fer més cosa que ballar agafats de les mans formant un cercle i xerrar entre nosaltres. Quan preguntava a la gent d'on era, tots em responien del Kurdistan i reien nerviosament, perquè sabien que una resposta així a qualsevol turc hauria estat una provocació, simplement perquè aquesta paraula no es diu; no existeix. La gent parla "d'aquesta zona innombrable" resferint-se a doğu (l'est). La gent li té por a l'est i allà diuen que totes les barbaritats són possibles. La situació de la dona és precària. Moltes resten sempre a casa, destinades a formar una família i a cuidar dels nens. Els matrimonis són sovint pactats entre les famílies i la dona evidentment no hi té res a dir. Algunes famílies casen les seves filles quan són massa joves, cosa que impedeix el seu desenvolupament físic quan comencen a tenir nens. Els casos d'ajustament de comptes i assassinats per qüestions d'honor són freqüents. La sanitat simplement no existeix en moltes àrees isolades del país i les escoles sovint estan a tants kilòmetres de distància que els nens no hi poden anar. A més s'hi ha d'afegir el problema que molts no parlen més que la llengua de l'est: el Kurd. 
Tot aquest conjunt de fets queda resumit en turc quan parles de l'Est. "Allà-diu la meva professora de turc-tot és possible". Quan dius de fer un viatge per l'Est, la gent et mira amb cara de mico. "Però que hi vols anar a fer a l'est?". "És perillós; la gent viu en condicions miserables; és brut...". A Turquia hi ha una diferència espectacular entre les costes de la península d'Anatòlia i l'interior del país. Allà, a l'Est, ningú hi vol anar. Us recomano una pel·lícula de producció noruega "Günesi Gördum" (He vist el sol). No sé si arribarà a Espanya però la realitat de la vida a l'est queda molt ben reflectida en aquest film. El que més em va impactar és que la història que s'hi explica és el dia a dia per a moltes famílies que viuen a l'Est. Per a tots aquells que no troben el seu lloc en la societat de l'est, l'única opció que els queda és emigrar a les grans ciutats, on hi ha oportunitats per a tothom. Istanbul és la terra dels somnis. Molts veuen el mar per primera vegada aqui. Arriben amuntegats en una furgoneta i al final la ciutat els acaba canviant per fora i per dins. Aqui a Istanbul, tothom ho sap, no hi ha res que no sigui possible.
"Meydanalarinla, parklarinla, köprülerinle...bekle beni Istanbul!"
No hay comentarios:
Publicar un comentario