Istanbul not Constantinopla

Avui he anat a la zona de Sultanahmet, allà on es troben els grans monuments de la ciutat coneguts arreu del món, com la Mesquita Blava o Hagia Sofia. Tenia la sensació de portar massa temps en el reduït espai de Taksim, Besiktas i Ortaköy, que en definitiva, no deixa de ser la bombolla europea de la ciutat. Tenia ganes a més, d'anar al Patriarcat ortodoxe que es troba a Fener, just al costat del Cuerno de Oro. Per anar-hi, m'he deixat perdre pels carrerons del barri de Fatih, un dels més conservadors de la ciutat. Edificat sobre turons, no pares d'anar amunt i avall, mentre tornes a sentir-te en la Turquia profunda. A 20 minuts de Taksim, veus passar gallines i t'atures a saludar els veïns que cuinen sardines a la brasa enmig del carrer. El GPS ens indica que hem sortit de les fronteres de l'europeització: la majoria de les dones van tapades. I no només amb vel, sino amb xadors negres que només deixen veure la reduïda franja dels ulls.

Mentre caminava per Fatih, dos nois turcs m'han preguntat per l'adreça d'un museu. Han rigut quan han vist que era estranger. "Nosaltres turcs preguntant a un estranger a la nostra propia ciutat!", han exclamat. Els he dit que ells no tindrien cap problema per preguntar a algú altre, ells que parlaven turc. Però no els hi ha acabat de fer el pes la idea de preguntar als veïns de Fatih. "Et preguntàvem a tu perquè eres l'únic que ens havia semblat que podria saber el que buscàvem" (segurament perquè vestia com un occidental). Ho he entès tot quan m'han dit que vivien a la zona europea i que era la primera vegada en la seva vida, atenció, que visitaven aquella part de la ciutat. Una zona en la que es troben llocs tan interessants com el Patriarcat. "Avui és el primer dia que l'hem visitat", han afegit amb una riallada. I han marxat com dos turistes, sense voler preguntar res al veïnat.

He arribat al Patriarcat en el moment de l'oració de la tarda i ha donat la casualitat que he entrat darrere del Patriarca de Constantinoble, que vindria a ser el Papa de l'Església d'Orient. Tots els qui estaven a dins de l'església li feien petons a la mà i al mateix temps que el Patriarca es passejava per l'església, anava fent petons als retaules i mosaics bizantins de les parets. Era la primera vegada que entrava a un temple ortodoxe. No hi havia ni estatues i les imatges sempre eren a l'estil bizantí, però en cap cas representacions que calquen la realitat. Els monjos anaven vestits completament de negre i amb barbes llargues i tots parlaven en grec. Ha estat com entrar en un altre món.

Hi havia un noi jove que estava fent treballs de restauració. Ha sortit després que preguntés si algú en aquella església parlava anglès. El noi no parava de barrejar l'anglès i el grec, cosa que feia bastant difícil entendre'l. L'única paraula que he entès ha estat Anthropos i he comprovat la gran utilitat del grec clàssic que vaig estar estudiant durant dos anys... Dins de l'església hi havia les relíquies d'uns sants molt importants que el Papa de Roma havia retornat a l'Església de Constantinoble. El noi ha remarcat amb especial èmfasi que aquestes reliquies havien estat robades pels italians. També hi havia una columna que se suposa que és on Crist va ser fuetejat. La meva mirada d'incredulitat ha parlat per si sola. "You don't believe it, do you?".

He trobat a faltar el meu estimat Hosgeldin, la fórmula de cortesia turca per donar la benvinguda. Quan entres a una mesquita sempre hi ha algú que et mira amb curiositat i està esperant a que diguis qualsevol ximpleria per tal de donar-te conversa i fer-se el teu amic. En el Patriarcat, si m'han mirat és perquè els seus ulls s'han topat de casualitat amb mi, i m'han deixat anar un fred i esquifit Merhaba (hola) en un to avorrit i desganat.

No és difícil percebre que el Patriarcat viu anclat en el passat. "Som els hereus de l'Imperi Bizantí", ha afirmat el jove restaurador. I quan ens hem acomiadat li he desitjat una bona estada a Istanbul. Sembla que no m'ha acabat d'entendre fins que ha puntualitzat el nom de la ciutat. "Constantinopolis...". Però la gran majoria dels turcs de la zona, per no parlar de la totalitat, viuen feliços sense saber que a la casa del costat, els veïns grecs se senten hereus de l'Imperi Bizantí. Molts no han entrat en la seva vida en el Patriarcat i tampoc semblen estar gaire més interessats en la comunitat grega. Només els dos restaurants que hi ha al costat tenen penjats en grec els menús del dia. Ja se sap que allà on hi ha pela, San Pere canta.

Per tornar cap a Taksim he anat a agafar el vaixell que navega pel Cuerno de Oro, però just en el moment que jo arribava el vaixell salpava. L'encarregat de la petita terminal portuaria m'ha dit que el següent no passava fins al cap d'una hora.

-Nerelisin? (d'on ets?)

-Ispanyaliyim (sóc d'Espanya)

-Allah Alahh! Yo estudiando español! ¡Mira, mira! ¡Mi libro español! ¡Yo quiero amigo para practicar! ¡Me gusta español!

I després de la visita de les restes d'un imperi oblidat m'he assegut a gust al costat de l'Abdullah, que no parava de parlar i parlar, content d'haver trobat algú que parlés espanyol. Curiosament m'he sentit de nou com a casa. De nou entre els turcs, aquella hora se m'ha passat volant.