El Paso del Rubicón

Feia temps que no escrivia en el blog. Perdoneu el silenci d'aquestes últimes setmanes. Abans de marxar de Barcelona algú em va dir que anar a Turquia seria com creuar el Rubicón. Sense saber-ho havia fet diana! Les tropes del Cèsar també van haver de descansar després de creuar-lo! És per això que m'ha costat trobar el temps per escriure-hi. Cada dia faig coses noves, aprenc quelcom que abans no sabia i cada nit me'n vaig al llit pensant que encara queden moltes més coses per fer. Us faré quatre cèntims d'allò més divertit que he trobat a l'altra banda del Rubicón...

La setmana passada vaig anar a sopar a casa d'una amiga, i la seva àvia, després de conèixer-me, li va dir a la seva néta que, encara que fos cristià, era un fill de Déu. Curiós, perquè a Espanya podriem trobar la mateixa situació però a l'inversa! A l'altra banda del Rubicón tot canvia de color! O com quan vaig anar al museu de Chora, una de les esglésies bizantines on hi ha els frescos i mosaics més ben conservats de tota Turquia. Després de parlar amb els guardes de seguretat en turc, queixant-me que l'entrada del museu era molt cara per a un estudiant, em van animar a que la propera vegada entrés per la sortida per no pagar. Tan amics que ens vam fer que em van voler treure una foto al costat d'un mosaic maquíssim. No es podia fer fotos amb flash i mentre vaig estar al museu els guardes no paraven de dir als turistes que no fessin fotos amb flash. Però ells, quan em van fer la foto a mi, no s'hi van parar a pensar, i em van treure dues o tres amb allò prohibit que no paraven de repetir als turistes. Potser no sabien el perquè, i es limitaven a repetir el que el seu cap els havia dit. D'altra banda, l'església és un dels monuments més macos que mai he vist i hi havia l'imatge original d'una còpia que hi ha a Taizé. Avui en dia és un museu i ningú hi prega al davant, però la imatge em va portar molts records.

A l'altra banda, me n'adono que hi ha moltes coses que em fan por. Però és bon moment per combatre-les. La por no era fruit del desconeixement a allò desconegut? Entre moltes de les meves pors, està la de muntar un cavall. Quan era petit n'havia muntat, però mai ningú em va ensenyar la tècnica. Recordo que l'última vegada que en vaig muntar un em van deixar sol i el cavall va començar a córrer sense que jo el pogués controlar. Des de llavors no he gosat pujar-me a cap altre. A més de l'alèrgia que els hi tinc, és clar. Però què és això de tenir por als cavalls? Amb dos antistamínics, un ventolín i una voluntat de ferro ahir m'hi vaig pujar i m'ho vaig passar pipa. Com que aqui és baratet, aniré a l'hípica tot sovint. El meu profe era del Turkmenistan, que resulta que també es parla turc, i em va ensenyar molt bé.

Bé, això és tot fins ara. Recuperarem el to periodístic de les entrades. Avui he fet una excepció.