El Paso del Rubicón

Ahir va fer tres mesos que vaig marxar de Barcelona. Me n'adono que cada cop la vida de Turquia em sembla més normal i cada cop costa més trobar el contrast que fa tant apassionant l'experiència del viatger. Avui però, l'hivern ha arribat a l'Anatòlia i el canvi d'estació m'ha fet pensar en aquelles coses que ara ja formen part del meu dia a dia.

Una d'elles és l'amable acollida que la cultura turca dóna al nouvingut. Aquesta voluntat de proximitat es plasma en la llengua, que és el vehicle de comunicació de tota societat. Quan arribeu a un lloc sempre sentireu Hosgeldin (benvingut) que espera la nostra resposta Hosbulduk (ben trobats). Amb aquestes dues paraules ja es crea un vincle de respecte i acollida que converteix l'ambient en un lloc càlid i agradable. Avui, entrant en una teteria d'aquelles on els homes del poble es reuneixen per fumar, ho he remarcat, i m'he preguntat quants cops nosaltres diem una paraula tan oblidada i amable com "benvingut".

La diferència també, entre la gran metròpoli i els poblets del voltant resulta sempre d'un gran contrast i el viatger no pot dir que coneix Turquia si no ha sortit dels nuclis més turístics com Istanbul, Izmir i la costa Egea o Ankara. Pensava jo en les diferències entre Barcelona i els poblets del voltant a Catalunya i la diferència no és tan exagerada ni de bon tros. El mateix passa a França, Alemanya o Suïssa. Podriem trobar una comparació si al costat d'una ciutat com Barcelona existís un poblet amb vaques i llenyetaires com els que podem trobar en els racons més rurals de Galicia, per exemple.

Així mateix, el tret que a Turquia denota modernitat, és el que les dones no portin el vel. Mentre que a Istanbul, en els barris més europeus costa trobar-ne, als poblets és difícil veure'n alguna sense. La dona és el símbol de la modernitat i s'ha convertit en la bandera de l'occidentalització. Tant kemalistes nacionalistes com conservadors mostren les seves inclinacions polítiques a través de la dona. L'espai públic, doncs, esdevé el camp de batalla tant d'uns com d'altres. I la societat continua dividida, perquè existeixen dues Turquies. Una moderna i occidental que mira sempre cap a Europa, i una altra que lluita per no doblegar-se per l'occidentalització de la societat. El cos de la dona és l'estendard de les dues societats, el semàfor que ens indica en quina zona ens movem. Però el pitjor de tot, és que ambdues societats viuen d'esquena l'una a l'altra. La dona occidental no li agrada moure's pels barris més conservadors: se sent observada i en definitiva incòmode. D'altra banda, no busqueu noies amb vel més enllà de les 8 de la tarda per la zona de festa de la ciutat, perquè si en trobeu una vol dir que aquella nit anava despistada. Dues societats clarament dividides on la dona és la fitxa del tauler de joc.