Kurdistan, la paraula prohibida

A la Turquia de l'Est hi ha turcs que parlen kurd

Fixeu-vos en l'eufemisme de la frase, que amaga el que ningú gosa pronunciar. A Turquia, pronunciar la paraula Kurdistan, et pot portar problemes. Tal cosa no existeix, tal cosa va en contra de l'unitat de la pàtria turca. Els qui provenen d'allí són turcs que parlen kurd, però al capdavall, turcs. A Istanbul hi ha molts kurds que quan es presenten sempre remarquen que són kurds. Això tanmateix, posa frenètics els nacionalistes, com ells els anomenen. Els nacionalistes són aquells defensors de la unitat de la pàtria turca, hereus d'Atatürk, també anomenats kemalistes. Tenen fins i tot una salutació pròpia que quan vaig arribar pensava que era la manera turca de saludar. Quan veieu dos homes que es donen un cop a cada templa els reconeixereu. Jo, tan feliç, per semblar més turc anava saludant així pel carrer, ja que ho havia vist fer entre els meus professors de turc. Quan a la universitat em van veure fer això em van dir que no ho fes, que només ho feien "els nacionalistes".

He conegut multitud de kurds. Els primers que vaig conèixer van ser al curs de turc que vaig fer a la Universitat d'Istanbul. Provinents de famílies kurdes exiliades, havien après el kurd a casa, però no sabien parlar turc i estaven com jo, en un curs per estrangers. Un dia, prenent un tè amb la professora de turc i un noi alemany-kurd vam treure el tema. Ser estranger et dóna molts avantatges perquè sempre et pots fer el boig i preguntar innocentment coses que els turcs no gosen pronunciar. (Evidentment, cal vigilar a qui dirigeixes la pregunta, no ho hem d'oblidar!)

La cosa és que la professora de turc va dir que el PKK eren quatre bojos que no tenien raó de ser i que cometien actes terroristes perquè sí. Quan la professora va marxar, l'alemany-kurd em va manifestar el seu dolor pel comentari de la professora. Segons ell, molts turcs simplement tanquen els ulls a la problemàtica existent i no deixen lloc al diàleg. Simplement, no hi ha tal problema i enlloc es pot plantejar una reivindicació per a les aspiracions d'autonomia de la regió. Els mitjans només donen la versió oficial, els periodistes no poden abordar el tema des d'un altre angle que no sigui el nacionalista. No hi ha lloc per al diàleg, perquè el govern no té res a escoltar. Enmig d'aquest silenci, el meu amic es pregunta per què ningú escolta el que el poble kurd opina.

"El meu pare va marxar a Alemanya perquè la seva vida corria perill. No volia que nosaltres creixéssim en un lloc així", comentava. El que més em va sorprendre és el que feia referència a la seva llengua materna. "Em fa por parlar kurd al carrer", va sentenciar. Afirmava sentir-se amenaçat i despreciat pels sectors més radicals de la societat.

D'altra banda, farà dos dies, vaig conèixer en Sia, un estudiant de Galatasaray. "Jo soc kurd, no sóc turc". "L'estat turc està controlat pels militars i les elits. Són ells els qui porten les rendes del país. El poble no té res a dir", explicava. La seva àvia era armènia i per tant, cristiana. Segons em va dir, va haver de fugir "quan va haver-hi el genocidi armeni", un altre tema que "el govern es nega a reconèixer".

Tant en Sia com l'alemany-kurd només veuen una sortida per a la Turquia de l'est: l'adeshió d'aquesta a la Unió Europea. Si Turquia passa a ser un estat membre caldrà buscar solucions a les problemàtiques existents. "Amb els militars al capdavant del país no crec que això sigui possible. Entrar a la Unió Europea representaria la pèrdua dels seus privilegis", conclou en Sia.